Fes una piulada

Cercar en aquest blog

StatCounter

11.29.2009

Acte al Fòrum de Barcelona de la coordinadora per les consultes populars per la independència de Catalunya (diumenge 29 de novembre de 2009)







Pocs dies abans de la roda de premsa al Col·legi de periodistes de Barcelona, en què es va visibilitzar la tan ansiada unitat de tots els moviments i plataformes que treballant per a l'alliberament de la nostra nació, la Coordinadora per a la Consulta sobre la Independència ha tornat a fer un acte brillant.

Vibrant han estat les intervencions de tots els participants en l'acte d'aquest migdia al Palau de Convencions del Fòrum de Barcelona, tant per les persones vingudes d'arreu de Catalunya a representar els 160 municipis on se celebraran consultes el diumenge 13 de desembre, com ara Salt (Gironès) o Tàrrega (Urgell). Deixeu-me destacar la del representant de Sant Pere de Torrelló, amb una apel·lació perquè respecti les regles elementals democràtiques per part de l'Estat espanyol, en unes consultes locals sobre un tema que òbviament supera l'àmbit en què es vota i, per tant, no poden ser vinculants.

Josep Maria Terricabras, clar i contundent com sempre, amb el seu to característic, didàctic i solemne, sempre a punt amb un incís sarcàstic. I Miquel Calçada, Mikimoto, vibrant.

El Cant de la Senyera i Els Segadors, altres moments culminants de l'acte.

I tot en positiu: cap atac a cap altra nació, cap discurs d'anar a la contra: però el camí cap a la llibertat és un camí mirant sempre cap endavant! I sobretot, no quedant trabats pel discurs molt poc clar del tanmateix insòlit editorial dels 12 diaris catalans del 26 de novembre.

Confiem que una majoria parlamentària compromesa a facilitar la Gran Decisió del poble català naixerà de les properes eleccions. I més endavant, per què no, també pot sortir a les Corts valeccnianes i al Parlament balear. Anem per parts!

11.16.2009

Videos on Catalan and Catalonia


1. Catalan, a business opportunity:
4 min 48 sec


2. Independence for Catalonia:
1 min 21 sec



3. U.S. Secretary of State, Hillary Rodham Clinton joins a Town Hall meeting at the European Parliament:
0 min 48 sec



4. Catalonia: a nation of Europe:
5 min 0 sec
Icludes a speech by the outstanding Catalan 'cellist, Pablo (Pau) Casals (1876–1973) at the United Nations.



5. Catalonia is a nation:
2 min 20 sec (just pictures)




6. Èric and the Phoenix Army:
9 min 48 sec
Documentary on a 14-year old who was arresetd by twenty anti-terrorist Spanish policemen .

An incredible but true story: Spanish authorities prosecute child for terrorism when he e-mails companies requesting labelling in Catalan language. A Harry Potter fan, he signed as the "Phoenix Army". The case went all the way to Spanish High Court!



Part 1: http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4&hl
Part 2: http://www.youtube.com/watch?v=Aqvs3988wbU
Part 3: http://www.youtube.com/watch?v=TvlUpoffohM
Part 4: http://www.youtube.com/watch?v=FpKmmCxOcGQ
Part 5: http://www.youtube.com/watch?v=eAWyX_lWPuQ

El davantal de Jordi Basté del divendres 30 d’octubre de 2009 (RAC-1)

(gràcies Jordi!!)
----------------------------------------------

Cal veure, gairebé com una obligació, cada dijous el Mikimoto als Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim el país. És aire fresc, obrir la finestra davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí, del que ens està passant a Catalunya.

Veure que el país és petit, però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent meravellosa, que Catalunya és de colors, i que el blanc i negre és d'una altra època i hi ha poca gent. Veure el Mikimoto als Afers Exteriors és la imatge necessària per l’autoestima d’un país, per descobrir que tenim gent catalana emigrant, que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.

Catalunya és l’Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador, copiat per altres grans cadenes espanyoles.

El Mikimoto em va regar novament l’autoestima ahir després d’uns dies de depressió quadribarrada. Catalunya no son els Millet, els Montull i els que puguin venir, ni els blanquejadors ni els que posen negre, ni els lladres, ni els presumptes ni els corruptes. No ens equivoquem. El nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adià, dels germans Roca, de la Ruscalleda del Fermí Puig... Al meu país hi juga un Barça catalanista amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreres, Els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i els castellers, els trabucaires i la Patum. I la Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà,el Delta de l’Ebe, el Segrià, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages, el Berguedà... A Catalunya tenim muntanya i tenim mar, aigua i neu i fins i tot tenim una muntanya Santa amb una Verge negra. De gegants i de capgrossos, rumba i havaneres, I tenim mongetes amb què tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brassa i fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu país es fa castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà com també els permetem un dia a l’any fer cagar un bastó anomenat tió -aviam si s’han portat bé.

I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim! El meu país és tant petit que és meravellós i no podem perdre aquesta idea, mai! Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta.

El meu país ha de tirar endavant i hem de saber fer-ho, i a qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar. Sí, sí, sí, sí. S’ha d’anar a votar.

No, amics, no, això no és Itàlia, em nego, no ho permetrem. Això és Catalunya, la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels científics, la dels artistes, la dels pensadors, i de qui se la faci seva, siguin d'on siguin, vinguin d'on vinguin.

Catalunya se sent, Catalunya no es pateix; és massa meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens l’hem de creure. Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se'n oblidi!

Ens n'hem de sortir. Som-hi d’una vegada!

Es pot baixar (de moment!) clicant aquí:

11.07.2009

Michael Dwyer. From Aer Lingus on-flight magazine Cara



The soldiers searched the Wicklow vales, and toward the dawn of day
Discovered where the outlaws bold, the dauntless rebels lay.
Around the little cottage poor, they formed into a ring
And called out: "Michael Dwyer! Surrender to the King!".

Thus answered Michael Dwyer: "Into this house we came,
Unasked by those who own it - and they cannot be to blame-
Then let these peaceful people unmolested pass you through,
And when they're placed in safety, I'll tell you what we'll do."

'Twas done. "And now", said Michael Dywer, "your work you may begin:
You are a hundred men outside - we're only four within,
We've heard your haughty summons, and this is our reply:
"We're true United Irishmen, we'll fight until we die!"

Then burst forth war's red lightning, then poured the leaden rain;
And Wicklow's hills re-echoed with the thunder peals again,
Brave Dwyer and his comrades bold, they fought and fell with pride,
And the skies of Wicklow wept that morn, when Michael Dwyer died".


Beautiful. Really. That's why I copied it on the only piece of paper I could find on the plane: the paper bag for... emergencies! However, Google says othwerwise. It in no way reduces the literary merit of the poem, but the events of 15 February 1799 apparently concluded differently. See http://www.62infantry.com/Michael_Dwyer.shtml

10.16.2009

HOMENATGE A LLUÍS COMPANYS, 15 D’OCTUBRE A LES 20H. PLAÇA LLUÍS COMPANYS. MANRESA


Parlament a càrrec de Miquel Strubell i Trueta, sociolingüista, professor de la UOC i membre de les Juntes directives de Sobirania i Progrés (SiP) i Plataforma pel Dret de Decidir (PDD):

Bon vespre!
Gràcies, en primer lloc, a la Fundació Independència i Progrés per la seva invitació. Ja havíem fet un acte conjunt al Centre Cultural del Casino, i és un plaer tornar a la capital del Bages al cap de només sis mesos, justos.
L’u de març de 1936, i poc després de la victòria electoral del Front Popular català, el president Companys –alliberat del seu captiveri al Puerto de Santa María- va cridar des del balcó del Palau de la Generalitat: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer!”.
I tant que vàrem tornar a sofrir, tant que vàrem tornar a lluitar! I al cap de menys de sis mesos. Però com tots sabem, el president Companys es va equivocar en una cosa. Aleshores no vàrem tornar a vèncer.
Fem doncs que sigui veritat el seu auguri final: que el poble català vencerà.
Durant mil•lennis les victòries només podien ser bèl•liques, militars. Els conflictes es resolien a base de tirar pedres, després amb llances, espases, fletxes, més tard amb bales, bombes...
Europa no té cap legitimitat per parlar de la pau, de les maneres pacífiques de resoldre els conflictes. Les pitjors massacres, neteges ètniques, saquejos, guerres totals –ara fruit d’ambicions megalòmanes personals, ara d’ideologies, ara de prejudicis i odis racials- tot això ho hem engendrat a Europa. Però també és cert que a Europa han nascut la inquietud tecnològica i científica –la penicil•lina, el tren, el telèfon, el radar, la televisió. Em podreu dir amb raó que alguns avenços han servit també per augmentar encara més l’horror de la guerra (com ara el gas nerviós, l’aviació i la dinamita). Però al seu costat han aparegut a Europa els grans moviments humanitaris mundials (com la Creu Roja)... i, ni que sigui com a ideal, la democràcia.
Va ser després de la segona guerra mundial –i per tant, Lluís Companys no ho va poder veure- que una nova generació de polítics i estadistes va veure que el nostre continent acabaria destruint-se del tot si no s’hi posava remei. Es varen adonar que el preu d’una altra guerra seria molt més alt que els possibles guanys a què podria aspirar el seu eventual incitador. I així es va obrir una nova època, en què la col•laboració internacional, i els valors democràtics, han permès progressos sense precedents, durant el període més llarg de pau entre els principals poders europeus de tota la història.
Al llarg d’aquest període, s’ha produït un altre fenomen a gran escala: que el dret de decidir, de triar democràticament la llibertat nacional, ha portat grans canvis en el mapa polític europeu. És cert que en els primers decennis del segle XX es varen alliberar diferents pobles: els noruecs i els irlandesos, després de votacions democràtiques; i abans i després de la desfeta de l’imperi austrohongarès en la Gran Guerra, uns quants més (Bulgària, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Hongria...). Però és al final del segle quan amb el col•lapse de dos estats multinacionals -el soviètic i el iugoslau- apareixen molts Estats nous (en algun cas només després de l’ús de la força): Eslovènia, Lituània, Estònia, Ucraïna, Armènia, Macedònia, Bòsnia-Herzegovina, Montenegro, la República Txeca i Eslovàquia, i la llista continua...
Crec sincerament que vivim en una part del món – la Unió europea- on la força de la raó -els valors democràtics- ha sabut vèncer, finalment, la raó de la força. I n’hem de ser orgullosos, com a europeus.
I com a catalans que aspirem a la llibertat, hem de ser optimistes, ferms i agosarats.
Ens diran que avui dia els Estats no són el que eren. Que manen més les empreses multinacionals. Que a Europa els Estats han cedit part de la seva sobirania a la Unió Europea. Que una altra part s’ha atorgat, en aplicació dels principis d’eficiència i de subsidiarietat, a les administracions regionals i locals.
És cert. Però també és cert que cap Estat ha deixat d’existir. Cap no ha dit: mira, com que sóc una entelèquia, plego! El fet que parlem d’una Europea sense fronteres no vol dir que hagin deixat d’existir, només que són més permeables que abans. Encara hi són, sí: imaginem-nos la reacció de les autoritats si intentéssim enviar una carta des de Montpeller amb un segell espanyol (o holandès); o si un ciutadà resident a Granollers digués que presentarà la declaració de la renda a, jo què sé, Bèlgica; o si un ciutadà de qualsevol banda demanés uns formularis oficials a Lleida (o a Manchester) en alemany; o si l’immigrant que viu a Irlanda demanés de renovar el permís de residència ... a les autoritats de Dinamarca. Creieu que els tancs espanyols poden decidir fer una passejada per Perpinyà o per Baiona quan els doni la gana? O que els avions de guerra francesos poden volar lliurement per sobre del Delta de l’Ebre?
Les fronteres existeixen, i tant que existeixen! I els Estats també. Per tant, el moviment independentista català és totalment insensible a aquestes falses crítiques, i ho té clar. Per rubricar-ho: no és casual que la papereta de la consulta ciutadana a Arenys de Munt, el 13 de setembre, demanés: “Està d'acord que Catalunya sigui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en una Unió Europea?”. Una Catalunya, doncs, (i eventualment, els Països Catalans que s’hi vulguin sumar) com un Estat més de la Unió. Sense més sobirania que els altres. Però també sense menys!
Ens diran que després de segles de formar part d’Epanya, és impensable un camí independent. Què han de dir? Però n’hi ha molts precedents. Sense anar més lluny, Noruega i Dinamarca formaren part del mateix estat de 1319 a 1814 (quan es varen unir Noruega i Suècia: 495 anys!). I va ser quasi un segle més tard que Noruega esdevé independent: el 1905. En total, 586 anys sense ser independent. Ben a prop, Finlàndia formà part de Suècia de 1249 a 1809: 560 anys! I no parlem d’Irlanda...
Per defensar les nostres idees contra els atacs, per avançar cap a les nostres fites (que són, realment, només una) no ens trobem en la situació del president Companys, que davant de l’aixecament militar del 17 de juliol del 36, va haver de lliurar a la CNT-FAI l’arsenal de la caserna de Sant Andreu per salvar la República. A Arenys, en canvi, la gent va fer servir l’arma que atorga la democràcia: la papereta de vot. Va fracassar la intimidació planificada per la dreta espanyolista, i prevista pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, sala del Contenciós-Administratiu número 2, que en autoritzar la manifestació de Falange Española y de las JONS al mateix lloc i dia de la votació, va reconèixer que “el riesgo de enfrentamientos violentos es probable y razonable su suposición”. Falange hi va treure el nas, sí, davant la mirada i les càmeres de periodistes d’arreu del món: però la intimidació, a l’hora de la veritat, va ser al revés. Les poques dotzenes de falangistes que varen baixar de l’autocar turístic per fer la seva manifestació varen haver de ser escortats, per no dir protegits, pels mossos d’esquadra. Els defensors d’Espanya –uns i altres- hi van fer el ridícul.
En la nostra Europa democràtica i pacífica, l’arma dels catalans (i dels escocesos i dels flamencs, i...) és, com deia, la papereta de vot. La història ha canviat: el president Companys va haver de donar armes al poble català, però avui el poble català ara comencen a triar, amb entusiasme, les paperetes! I ha de ser així. I no hi ha constitució que ens ho impedeixi!
El que passa és que a les eleccions, no se’ns demana el sí o el no a la independència, sinó a uns partits amb els seus programes (que poden o no, esmentar aquest objectiu de forma prominent, de passada o de manera insinuada). La papereta de vot per a la independència no l’hem poguda posar a l’urna perquè l’urna no hi ha estat... fins les consultes populars municipals.
N’han dit “referèndums”, però des del nostre punt de vista un referèndum és una decisió col•lectiva presa per mitja d’una votació. Òbviament, no pots decidir pels altres: el resultat d’Arenys de Munt és l’opinió, la voluntat, d’un municipi dels 940 i escaig que hi ha Catalunya. Però no podien decidir per tot el país i per tant, la consulta d’Arenys era l’exercici de la llibertat d’opinió, un dels drets fonamentals de les societats democràtiques. Ningú en el món ens pot privar de ficar un paperet en una capsa ... o una papereta en una urna. Ningú.
Això no vol dir que Arenys no servís de res. Vaig quedar impactat (i potser molts de vosaltres també) en veure gent gran, sortint del centre electoral, amb llàgrimes al ulls. Deia un elector amb la veu trencada: “Que ens sentin els de fora de Catalunya, que tenim ganes de ser independents. I ja fa massa anys que estem oprimits. És una gran alegria avui per a mi!”.
I no deixa de ser sospitós que si busquem “Arenys de Munt” a l’hemeroteca de la web d’Europa Press, no hi quedi cap referència entre l’endemà de la sentència del Tribunal del Contenciós-Administratiu número 14 de Barcelona, anul•lant l’acord de suport de l’ajuntament, del dia 4, i l'endemà de la votació, el 14 de setembre. Sobre els actes de la setmana de la votació, sobre la votació, sobre el resultat, ho han esborrat tot! És clar que a Europa Press algú sí que li dóna importància!
També ens diuen que això de la independència no és constitucional. Els bascos han estat els primers a rebre. Segons una sentència redactada en un temps rècord pel Tribunal Constitucional, la llei basca 9/2008 “presupone la existencia de un sujeto, el “Pueblo Vasco”, titular de un “derecho a decidir” susceptible de ser “ejercitado”, equivalente al titular de la soberanía, el Pueblo Español”. No, no, Déu nos en guard! Doncs ja ho veieu: pretenden blindar l’Estat quo (i ho dic així) contra els valors democràtics. Com a reacció, en lloc de demanar-se què han fet malament els dirigents espanyols perquè tants catalans -qui sap si la majoria- vulguem la independència, ens fumen pels morros la Constitució amb un “Toma ya!”. Es pensen que deixar insultar i blasmar els catalans durant anys des de ràdios amb concessió ministerial, no fer callar els que promouen boicots –una i altra vegada- contra els nostres productes, i dedicar-se durant anys a allò que fins i tot els economistes més qualificats anomenen espoli fiscal; es pensen que tot això, a la llarga, queda impune?
Entre els fets més escandalosos hi ha el baix nivell històric d’inversions estatals, que cíclicament porta al col•lapse dels transports, l’energia, etc. Segons Miquel de Moragas, les inversions en infraestructures -esportives i urbanes- fetes a Barcelona amb motiu de la preparació dels Jocs Olímpics d'estiu el 1992, i pagades per les diferents administracions, van pujar l’equivalent d’uns €745 per habitant . Però és que cada any l’Estat tot solet s’emporta de Catalunya l’equivalent de €3000 per persona: quatre vegades més. Com s’han d’estranyar que ara tinguem ganes, tants de nosaltres, d’engegar-los a dida? I mireu com estan d’espantats els espanyols, per culpa de la crisi, perquè el pressupost mostra un gran forat: aviat s’acostarà a l’equivalent del 10% del producte interior brut. Però senyors, si Catalunya això ho ha hagut de suportar, durant molts anys, i sense cap crisi com a excusa!!
La reacció és natural: cada cop més catalans estan deixant d’abaixar el cap, de mostrar-se submisos, de pagar i callar... o rebre.
Ara mateix, la societat catalana està assumint de forma accelerada els objectius del moviment independentista català: està parlant de la independència amb una naturalitat impensable fa només tres o quatre anys. Hi ha qui afirma que ara mateix els promotors del moviment independentista estan desbordats. Els recursos, pensats amb un esperit més aviat resistencial, resulten totalment insuficients. Necessitem voluntaris a manta, necessitem diners per fer campanyes: i que la meva intervenció serveixi també per fer aquesta crida.
Vaig acabant. Que ningú cridi en contra d’Epanya. Hem de guanyar la llibertat amb un crit a favor, no pas en contra. Hi continuarà essent, com a veí immediat, després de la nostra independència. Ens hi haurem d’entendre, per les grans infraestructures transnacionals, pel repartiment de l’aigua de la conca de l’Ebre, per altres coses. Voldria pensar que serem bons veïns dels espanyols. Potser els millors. Jo mateix voldré continuar passejant pels carrers nadalencs de Còrdova o Sevilla, o fent l’espectacular Ruta del tambor y bombo pels pobles aragonesos de Calanda o Híjar. I aquest missatge l’hem de propagar per tots els racons del nostre país, pels barris de l’antiga immigració d’origen espanyol, per un altre motiu: necessitarem la seva complicitat i molts vots –també d’aquests barris- quan arribi el dia del referèndum per la independència. I no passa res: fixeu-vos que els libertadores de Sudamèrica no foren pas amerindis: Simón Bolívar (descendent de biscaians), José de San Martín (el seu pare havia nascut a Palència), Antonio José de Sucre y Alcalá (fill d’espanyola), Juan Antonio Artigas y Ordovás (nét d’aragonès), José Martí (fill de valencià i de canària). Ja ho veieu: la majoria venien de famílies d’origen espanyol. No passa res, dic: per tant sumar, sumar, sumar. És el que toca.
Companys va dir, el dia 6 d’octubre, en proclamar ‘l’Estat Català dintre la República Federal Espanyola’: “A veure si ara encara direu que no sóc catalanista!”
Espero que aviat arribem a poder ser, simplement, catalans, sense Repúbliques Federals ni Estats de les Autonomies. Catalans lliures. Perquè la nostra contribució à la civilització del món, passada i futura, sigui finalment reconeguda com el que és: nostra. Visca Catalunya!

9.11.2009

El profesor Galindo, y el curso de formación de agentes de pastoral de familia y vida (El Escorial 16-19/7/2009)

(enviat el dia 11 de setembre de 2009, per correu electrònic, a familia.cee@planalfa.es)
Muy Señores míos,

Como seguramente saben de sobras, ha levantado un gran revuelo, especialmente en Cataluña, la noticia de la intervención del profesor de la Universidad Pontificia de Salamanca Angel Galindo García, en el curso de Formación de Agentes de pastoral de familia y vida "La familia, sujeto de evangelización en casa, en el propio ambiente y en la parroquia" que organizó la Comisión Episcopal de Apostolado Seglar (CEAS) y que se celebró en El Escorial del 16 a 19 de julio de 2009.

Según esas noticias -entre otras cosas a mi modo de ver cuestionables- hizo un llamamiento a boicotear productos y empresas catalanas. Cuando incluyó Mercadona en la lista, la réplica, según parece por parte del obispo de Alcalá d’Henares y presidente de la mesa, no fue para llamarle al orden sino para corregirle ya que Mercadona no es una empresa catalana sino valenciana.

Me interesan todos los temas relacionados con los estereotipos, los prejuicios y el racismo (sea contra los judíos, los negros, los homosexuales o los catalanes, por ejemplo), y por esta razón les agradecería el texto entero de su intervención, en cualquier medio escrito, digital o audiovisual, si es que disponen de ello.

Además, me gustaría saber como la Comisión Episcopal ha reaccionado públicamente (y si puede ser, también privadamente) ante este incidente.

Les agradezco su respuesta por adelantado.

Sinceramente,

Miquel-Jordi Strubell i Trueta, Barcelona


***************

Al cap d'onze dies, el dia 22 de setembre, els vaig tornar a enviar el missatge. I el dia 25, aquesta vegada sí, em van contestar:

Estimado Miguel (sic):

Le sugiero que se ponga en contacto con el Delegado de su diócesis a quien se facilitará en breve los textos de las ponencias. Por nuestra parte solo señalarle que nunca fue intención del Profesor Galindo proponer algo contra los intereses de ninguna Comunidad Autónoma.

Reciba un cordial saludo

Fernando Herrera
Subcomisión de Familia y Vida


Cap ajut per localitzar el "Delegado de su diócesis". Cap indicació de si la Comissió Episcopal ha reaccionat públicamente o privada.

***************

El 28 de setembre vaig escriure a:

DELEGACIÓ GENERAL D'APOSTOLAT SEGLAR
Delegada: Anna Almuni de Muga
Casa de l’Església
c/ Rivadeneyra, 6 9è
08002 Barcelona


Benvolguda Senyora Almuni,

Us faig arribar la correspondencia que he tingut amb el sr. Fernando Herrera, de la Subcomisión de Familia y Vida de la CEE.

Pel que fa a la meva primera petició, m'ha dit que em posi en contacte amb la vostra delegació (suposo que sou els destinataris correctes: tampoc no ha fet cap esforç el Sr. Herrera per indicar-me a qui concretament m'havia d'adreçar). En cas que sigui així, us agrairé, quan tingueu el text del professor Galindo, que me’l feu arribar (sobretot si no l’ha esmenat abans de la seva publicació).

Com veureu, no contesta la segona part de la meva petició ("me gustaría saber como la Comisión Episcopal ha reaccionado públicamente (y si puede ser, también privadamente) ante este incidente.").

Moltes gràcies per endavant!


****************

Fonts:

http://paper.avui.cat/article/politica/173675/criden/boicot/anticatala/acte/lesglesia/espanyola.html
http://sociedad.e-noticies.es/llaman-a-boicotear-catalunya-en-un-acto-de-la-iglesia-32327.html

9.08.2009

Acte PDD: Cal buscar noves vies més enllà de l’autonomisme

Dimarts, dia 8 de setembre a les 19,30h, a l’Aula Magna de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona a Ciutat Vella, la Plataforma pel Dret de Decidir ha celebrat l'acte “Cal buscar noves vies més enllà de l’autonomisme”.

El primer a intervenir ha estat Roger Ponts d'Araitaca, que ha explicat que el camí estatutari ha estat un absolut fracàs, que és una via morta, i que a través del model d'estat de les autonomies que respresenta l'estatut, els catalans/es no obtindrem un ple autogovern i una situació econòmica i social puntera dins la Comunitat Europea, tot i l'esforç i energies que hi aportem. Araitaca se centra en fomentar, divulgar i participar en la creació d'un estat d'opinió majoritari favorable a l'autogovern ple de Catalunya, que culmini en la formació d'un estat propi dins la Unió Europea, com a camí per a millorar les condicions de vida dels ciutadans/es de Catalunya. Per això han creat un Observatori del col·lapse de la via estatutària, l'instrument principal del qual és la "teranyina estatutària", que visualitza molt bé com l'estatut implantat constitueix una ínfima part de les necessitats que es va plantejar el país fa 4 anys.

A continuació han parlat Jordi Clopés i Andreu Majó, membres de la comissió organitzadora de la consulta per la independència de Catalunya, que se celebrarà a Arenys d'Amunt diumenge 13 de setembre. Han explicat en detall tot el procés, el protocol elaborat per portar a terme la consulta, i també els mecanismes independents de control i verificació de tot el procés. Han subratllat la força imparable que dóna la unitat d’acció democràtica, i han deixat constància de les múltiples adhesions i oferiments de suport que han rebut d'arreu del país.

A continuació el professor Joan Fonollosa ha presentat un detallat full de ruta cap a la sobirania (que ja fa més d'un any que ha explicat en públic (enllaç actualitzat 23/7/2013) en què al costat de la feina interior d'informació, i l'assumpció dels partits catalans catalanistes del compromís electoral de sumar-se a la futura majoria parlamentària en favor de la independència, hi ha d'haver una feina diplomàtica perquè la declaració del nostre Parlament obtingui el reconeixement internacional.

Després el professor Josep M. Terricabras ha fet unes consideracions de caire més filosòfic, però ha demanat que tothom, ja des d'ara, actuï amb independència personal -si pot ser, amb bon humor!- i com si el nostre país ja fos lliure. Ha acabat la seva intervenció amb la vibrant lectura de part del seu article que havia de sortir al Periódico de Catalunya l'endemà.

Per cloure l'acte Josep Cruanyes, nou president de la PDD, ha presentat un document acordat a la darrera assemblea (de 5 de setembre de 2009) que marca la futura línia estratègica de la PDD.

Per a mi, ha estat un acte d'una maduresa democràtica memorable, una suma de veus més que autoritzades que han fet que en cada cas el nombrós públic els rebés amb llargs i emotius aplaudiments.

Per cert, també Artur Mas ha deixat clar a TV3 que, en el seu cas "a títol personal", votaria a favor de la independència de Catalunya:

7.22.2009

¿Se siente usted catalanófobo?

El diari madrileny El Mundo ha fet una enquesta en línia amb aquesta aberrant pregunta, indigna d'un país que es diu civilitzat.

La justificació de l'enquesta constava amb una frase prèvia: "El Gobierno ha criticado la 'catalanofobia' después de beneficiar a Cataluña en la financiación autonómica."

Però si la pregunta és indignant, encara ho és més el resultat: 14.981 han dit que sí (56% del total) i 11.667 (44%) que no. D'energúmens n'hi ha a tot arreu, aquí també. Però anar pel món proclamant-se'n, sense vergonya, té un altre nom.

Davant dels comentaris que he llegit, en el sentit que no fem bé la "pedagogia", m'ha agradat molt la reacció d'algú (no recordo qui) que ha dit que si un té una fòbia contra els gossos, el problema no és dels gossos, ni els gossos poden fer-hi res, sinó d'un mateix.

I tambér vull destacar l'article de Salvador Cot a l'Avui (18 de juliol): "Qualsevol mitjà s'avergonyiria del fet que els seus lectors fossin, majoritàriament, una colla d'antisemites, supremacistes o xenòfobs. Fins i tot El Mundo. Però contra els catalans les baixes passions estan permeses. Només contra els catalans."

Que s'ho facin mirar!

7.17.2009

As tranquilas augas do río Anllóns

Les ben ajardinades ribes dels meandres del riu Anllóns al seu pas per la ciutat gallega de Carballo no semblen ressentir-se dels apassionats debats al Curso de Verán organitzat pel Servizo dea Normalización Lingüística de la Universitat d’A Coruña i la Coordinadora de Traballadores/as de Normalización da Lingua (CTNL) i celebrat, aquests dies, al Pazo da Cultura de la ciutat.

Més de setanta tècnics de dinamització lingüística, principalment, de l’administració local, i altres especialistes interessats han debatut el tema del curs: “Traballando en Lingua. Do compromiso individual aos argumentos”. La tria del tema no ha estat espontània: molt al contrari, els organitzadors han volgut reaccionar davant del que perceben com una situació d’accelerat retrocés del gallec.

El primer Mapa Sociolingüístico de Galicia fou elaborat, per encàrrec de la Xunta, i amb la xifra extraordinària de 38.897 enquestes, pel Seminario de Sociolingüística da Real Academia Galega. Els resultats del primer volum (publicat el 1994), Lingua inicial e competencia lingüística en Galicia, foren replicat al cap de 10 anys (2004) – un any abans que el PP passés a l’oposició, durant una legislatura, al Parlament gallec, havent aconseguit el suport parlamentari total, i un ample consens social, per a l’ambiciós Pla Xeral de Normalización da Lingua Galega, amb més de 500 mesures. Fins ara, que sàpiga, només se n’ha publicat –amb paper- el primer volum de l’estudi de 2004, amb un contingut comparable amb l’anterior. Per desgràcia la versió en PDF a Internet no es pot obrir. Tanmateix, tots els especialistes coincideixen en què mostra un descens alarmant en el nombre de parlants habituals del gallec, un procés previsible donades les tendències segons els grups d’edat trobades a l’estudi de 1994, i també a les dades del cens lingüístic de 2001 reproduïdes en el text del Pla Xeral.

El fort descens en el nombre de parlants justament és un estímul per incrementar les accions per superar els seculars prejudicis contra el gallec, que l’arraconen a un món tradicional, rural, conservador i deslligat de connexions (segrestades pel castellà) amb la modernitat, la mobilitat, la urbanitat.

El Pla Xeral hauria pogut ser un llegat positiu de la llarga presidència de Fraga. Però el Curso de Verán s’ha dedicat principalment als efectes devastadors desencadenats per la decisió del PP d’oposar-se a l’aplicació de quatre mesures del Pla, per part de l’aleshores govern bipartit, PSdeG-PSOE i BNG: concretament dels número 2.1.26 al 2.1.29:
• Na educación primaria garantir que, como mínimo, o alumnado reciba o 50% da súa docencia en galego. Á parte da área de coñecemento do medio natural, social e cultural, xa fixada legalmente, fomentarase que se impartan nesta lingua materias troncais en toda a etapa, como as matemáticas.
• Na educación secundaria obrigatoria garantir que, como mínimo, o alumnado reciba o 50% da súa docencia en galego. Dentro das posibilidades de cada centro, tenderase a que entre as materias que se impartan nese idioma figuren as matemáticas e a tecnoloxía, á parte das que xa están legalmente establecidas.
• Nos bacharelatos garantir que, como mínimo, o alumnado reciba o 50% da súa docencia en galego.
• Nos ciclos formativos garantir que, como mínimo, o alumnado reciba o 50% da súa docencia en galego. Deberase asegurar, ademais, que o alumnado coñeza o vocabulario específico da especialidade en lingua galega.


Aquesta mesura fou traduïda en el Decreto 124/2007, do 28 de xuño, “polo que se regula o uso e a promoción do galego no sistema educativo.” El PP a darrera hora va renegar del seu suport al Pla Xeral en aquesta qüestió, i directament i indirectament (no sóc qui per opinar) va fomentar una reacció ciutadana en contra del decret (que superà, el novembre de mateix any, un recurs interposat davant el Tribunal Superior de Xusticia).

La reacció, a la meva manera de veure les coses, fou molt exagerada, quasi histèrica. Segons comentaris al curs, el decret feia avançar poc, respecte de la realitat regulada per un decret anterior. A mi mateix, em semblen d’una timidesa notòria alguns articles com ara aquest (7.1):

• Na etapa de educación infantil, o profesorado usará na clase a lingua materna predominante entre o alumnado, terá en conta a lingua do contorno e coidará de que o alumnado adquira, de forma oral e escrita, o coñecemento da outra lingua oficial de Galicia, dentro dos límites propios da correspondente etapa ou ciclo...

En fi, apareix en escena Galicia bilingüe, associació promoguda per dos professors “anònims” de Galícia, amb aquesta missió “primordial”:
“defender el derecho de los padres o, en su caso, de los alumnos a elegir la lengua vehicular en la que estos han de ser educados y, en general, el derecho de los ciudadanos a elegir en cuál de las dos lenguas oficiales la Administración ha de comunicarse con ellos.”

Segons ells l’objectiu és aquell somni de la dreta conservador gallega (i de més llocs): el “bilingüismo armónico”.

Com veurà el lector, “defensen” dos drets, un dels quals té base estatutària (la de triar la llengua de relació amb les administracions), i l’altre ... que no és un dret fonamental, ni un dret legalment establert ... ni aplicarien mai (sospito) als fills d’immigrants que volguessin exercir—lo a Galícia!

El seu discurs és insidiós (agafant-ne en sentit mèdic), perquè segresta conceptes que són autèntics valors dels gallecs. El mateix ha passat als Països Catalans, com jo vaig dir en la meva ponència: la “tolerància” l’enarboren uns altres, com la “convivència”, o el “bilingüisme” –distorsionant-ne el sentit fins que esdevé una defensa del dret a la ignorància i dels prejudicis- i intenten acusar-nos a nosaltres, justament, d’atacar aquests mateixos valors.

Escriu un jove ideòleg (o si més no un fervent admirador) d’aquest moviment (i del PP: va ser convidat fa poc a visitar el Parlament Europeu ... pel cunyat de Rajoy!): “No se trata de imponer una lengua o la otra, ya ni siquiera se trata de que se exalte el gallego en detrimento del castellano”.
El discurs de Galicia bilingüe sona a música a les oïdes de la premsa gallega, en mans (segons m’expliquen) de la burgesia urbana més castellanitzada i castellanitzadora.

La presència de banderes espanyoles a la foto del portal de la seva pàgina web visualitza (si és que feia falta) el caràcter nacionalista espanyol de l’associació (o si més no, dels seus seguidors actius!). La burgesia, és clar, controla els ressorts del poder regional, incloent-hi –i això és molt significatiu- els mitjans de comunicació privats de la zona. Per tant, el seu discurs té megàfons molt poderosos, i gent a totes les ciutats disposada a facilitar-los plataformes per exposar els seus arguments. A més, com dic, s’apropien dels conceptes més preuats, a partir, això sí, d’uns prejudicis importats directament del secular (i a la vista de les dades demogràfiques, molt eficient) imperialisme lingüístic espanyol, ara reforçats i estimulats amb tècniques copiades de George Lakoff, gràcies als bons oficis dels think-tanks de la dreta espanyola i fruit dels fets de les Açores.

Crec que aquesta ofensiva hauria tingut una altra història en una democràcia madura. Però una Galícia que porta a les espatlles segles de prejudicis i d’autoodi col•lectiu associa –erròniament!- tot això amb la seva llengua (quan realment el que es menysprea és la seva identitat, associada amb el món rural i premodern; prova d’això és que fins i tot l’accent gallec, quan parlen en castellà, s’ha d’amagar tan bé com hom pugui!). I els estralls són evidents. Són ben poques les veus que han tingut oportunitat i mitjans per contrarestar la campanya. Irònicament, un dels objectius –reeixits- de la campanya és d’identificar la defensa del gallec amb posicions polítiques nacionalistes (gallegues, s’entén) quan la campanya mateixa té una orientació clarament partidista, per molt que quedi invisibilitzat el seu nacionalisme banal (com en diu Michael Billig) perquè forma part del discurs estatal i estatalista dominant.

Els que em llegiu veureu que tot això és MOLT proper a la nostra realitat. Els paral•lelismes són evidents, i no ens han d’estranyar: en definitiva, els adversaris, els promotors i difusors de la campanya, són els mateixos, sigui per esvalotar metges estrangers a les Illes, sigui per denunciar suposats casos de “discriminació” lingüística. I com que la campanya té un abast més ampli, i pretén un retorn al centralisme d’abans, no ens ha d’estranyar que utilitzin les mateixes estratègies aquí i allà. Així, el PP va carregar, a Catalunya, contra el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, per instal•lar una oficina mòbil en el seu cotxe oficial (que va acabar retirant); i també ho ha fet contra el líder del BNG, Anxo Quintana, a qui va acusar d’instal•lar en el seu vehicle un minibar que va resultar ser una nevera de platja; i durant la campanya electoral, el PP va afirmar que el cotxe oficial del president Touriño (un Audi A8) era més car que el del president Obama. Segons un diari, el presidenciable Alberto Núñez Feijóo es va comprometre a comprar un cotxe fet a Vigo (la casa Citröen-Peugeot), però que finalment el cotxe nou de Núñez Feijóo (un Citröen C6) costarà el doble del més car dels fets a Vigo… i només es fabrica a França. El mateix diari recorda que el PP mai no ha criticat l’alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón, que fa servir un Audi A8... com el de Touriño.

En matèria de política lingüística el nou govern del PP, sortit de les urnes el dia 1 de març d’enguany i presidit per Alberto Núñez Feijóo, és vist com molt diferent de la dels anteriors governs del mateix partit, en què la llengua rebia suport, tot i que no pas el que haurien volgut molts dels tècnics. En les seves primeres accions agredeix, limita, el gallec.
Per un cantó, amb una rapidesa notable (i significativa) el PP ha modificat la llei de funció pública. Tal com afirmava en titulars un mitjà gallec, “La oposición ve una ‘carnicería’ contra el gallego y el PP alerta de la ‘batasunización’”. La Lei 2/2009, do 23 de xuño, de modificación do texto refundido da Lei da función pública de Galicia, aprobado polo Decreto lexislativo 1/2008, do 13 de marzo el que fa és, posant-hi una prova obligatòria de gallec (o la seva exempció gràcies a una acreditació homologada) en el lloc de l’obligació de fer almenys una de les proves en cada llengua oficial. El jutge de Lugo, i ponent al Curso de Verán Luís Villares Naveira, va denunciar de les escandaloses justificacions del canvi, que consta al preàmbul de la llei:
“Hai que posibilitar que a mobilidade das cidadás e dos cidadáns por todo o territorio nacional non se vexa limitada nin menoscabada por barreiras lingüísticas de ningún tipo.”

Per al PP gallec, doncs, la llengua pròpia de Galícia (un concepte també objecte d’atacs, igual que a Catalunya) és una “barreira lingüística”. Malgrat que, per exemple, el Tribunal Constitucional hagi reconegut, fa anys, la legitimitat d’exigir aquestes competències a l’hora de l’accés a la funció pública catalana. És més: figura que la llei es fa perquè “potencie o patrimonio cultural de Galicia, no que coexisten dúas linguas”. El castellà, doncs, sense que s’arribi a poder dir (perquè caldria modificar l’Estatut) que és llengua pròpia de Galícia, sí que segons ells forma part del “patrimonio cultural” de Galícia.

A simple vista, el text de l’únic article de la reforma de la llei podria semblar satisfactori, perquè inclou la realització obligatòria de proves selectives (entenc que eliminatòries) de gallec:

Artigo único

A Administración garantirá os dereitos constitucionais e lingüísticos das cidadás e dos cidadáns galegos, tanto respecto do galego, como lingua propia de Galicia, coma do castelán, lingua oficial en Galicia. Para lle dar cumprimento á normalización do idioma galego na Administración pública de Galicia e para garantir o dereito das administradas e dos administrados ao uso do galego nas relacións coa Administración pública no ámbito da comunidade autónoma, e a promoción do uso normal do galego por parte dos poderes públicos de Galicia, que determina o artigo 6.3º da Lei de normalización lingüística, nas probas selectivas que se realicen para o acceso ás prazas da Administración da Comunidade Autónoma de Galicia e das entidades locais de Galicia incluirase un exame de galego, agás para aqueles que acrediten o coñecemento da lingua galega conforme a normativa vixente. As bases das convocatorias dos procesos selectivos establecerán o carácter e a valoración deste exame.

Todo isto sen prexuízo daquelas probas que teñan que realizarse en galego para aquelas prazas que requiran un especial coñecemento da lingua galega.


Es percep com una reculada respecte del text vigent des de 2007, que preveia el següent en el seu Article 33 (recollit com a article 35 en el Decreto lexislativo 1/2008, do 13 de marzo, polo que se aproba o texto refundido da Lei da función pública de Galicia, pel que fa a les llengües oficials:
Artigo 35º

Para lle dar cumprimento á normalización do idioma galego na Administración pública de Galicia e para garantir o dereito das administradas e dos administrados ao uso da lingua propia de Galicia nas relacións coa Administración pública no ámbito da comunidade autónoma, e en cumprimento da obriga de promover o uso normal do galego por parte dos poderes públicos de Galicia que determina o artigo 6.3º da Lei de normalización lingüística, nas probas selectivas que se realicen para o acceso ás prazas da Administración da Comunidade Autónoma de Galicia, e nas entidades locais de Galicia, terase que demostrar o coñecemento da lingua galega.

Para estes efectos, as bases das convocatorias establecerán que unha ou máis das probas do proceso selectivo se deberán realizar exclusivamente en lingua galega, e iso sen prexuízo doutras probas adicionais, que se puidesen prever, para aqueles postos de traballo que requiran un especial coñecemento da lingua galega.


És a dir, fins ara les convocatòries havien d’establir que una o més de les proves do procés de selecció s’havia de fer exclusivament en gallec.

La llei s’ha tramitat en un temps rècord. A més, s’ha publicat l’endemà mateix d’haver-se publicat, i ha entrat en vigor l’endemà. Les presses s’entenen si llegim el text de la Disposició transitòria:
Única.-A liberdade de elección de lingua galega e de lingua castelá nas probas selectivas seralles aplicable a todos os procesos selectivos da Comunidade Autónoma de Galicia en curso, e que aínda non estean finalizados, respecto daqueles exercicios non realizados.

En definitiva, té caràcter retroactiu per a alguns processos de selecció actualment en curs.

Aquesta llei pot deixar sense demostrar la capacitat d’un ús escrit de la llengua gallega en tasques relacionades amb la feina, en professions tan importants com ara tècnics superiors i administratius de l’administració, o mestres i professors, per exemple.

L’esverament va pujar de to en un segon front de batalla: recordem el ciri muntat pel discurs de Galicia bilingüe sobre la llengua vehicular de l’ensenyament. Pel que sembla, hi ha un pacte abans de les eleccions entre el PP i Galicia bilingüe, per fer canvis després de les eleccions en aquesta àrea. En tot cas, segons afirma en la seva pàgina web Galicia bilingüe, el nou president, Núñez Feijóo, es compromet a derogar el decret “en 100 dies”. Ara mateix (17/7/2009) en queden només 10.

El 18 de maig el conseller d’Educació Jesús Vázquez (amb el secretari general de Política Lingüística, Anxo Lorenzo, al costat) reitera públicament el compromís de la Xunta de derogar el Decret actual que regula l’ús del gallec i d’elaborar-ne un de nou. Anuncia una consulta als pares, demanant la seva opinió sobre la llengua de docència a l’escola. Obté una immediata i contundent resposta contrària, per part de sindicats i associacions cíviques. Però la consulta avança i s’estan codificant els milers de respostes. Els tècnics opinen que el model actual garanteix tots els drets dels alumnes, que són principalment el d’aprendre; i en garanteix el domini, al final de l’escolarització, de totes dues llengües oficials. En canvi, un model que permetés, pels prejudicis dels pares, que els alumnes no arribessin a un bon domini del gallec, seria fins i tot, segons el jutge Villares, anticonstitucional, perquè l’actuació aniria en contra de les mesures per garantir la igualtat que la Constitució fa necessàries. La Constitució ... i tots els instruments internacionals.
En definitiva, els assistents al Curso de Verán “Traballando en Lingua. Do compromiso individual aos argumentos han decidit elaborar un o més argumentari per defensar els mesures de promoció del gallec i de superació de tòpics i prejudicis. Els desitjo tota la sort del món en aquesta primera tasca, entre altres raons perquè estic segur que a nosaltres també ens seran de gran utilitat.

Per la meva banda, he fet el que he pogut per millorar les relacions catalanogallegues, potser tocades l’any passat per unes desafortunades declaracions del lingüista George Steiner, l’any passat (¡Pero no me compare el catalán con el gallego!), per les quals va haver de demanar disculpes als gallecs. Sí, m’agradarà molt tornar a passejar per la riba del riu Anllóns!

6.06.2009

Els pares tenen dret a triar la llengua (oficial) de l'educació dels fills?


Encara que sigui una mesura cautelar i no una sentència, és molt greu el que he llegit fa un moment: "El Tribunal Superior de Justícia Basc ha accedit a suspendre de forma cautelar els decrets impulsats la legislatura passada que estableixen l’euskera com a llengua vehicular en l’ensenyament, arran del recurs presentat per la ‘Plataforma por la Libertad de Elección Lingüística’".

Amigues i amics catalans, tinguem per segur que vindran per nosaltres, a trencar el nostre model de conjunció lingüística, que és l'únic que pot garantir que tots els alumnes acabin l'ensenyament obligatori amb un coneixement bo d'ambdues llengües oficials. O és que l'objectiu del sistema educatiu no és ensentar?!

I això que juristes insignes, com l'enyorat Josep M. Puig i Salellas i el professor Antoni Milian, han deixat aquest tema molt clar... per a qui ho vulgui veure!

6.01.2009

Gràcies Miquel Calçada!

Uns i altres anem perdent la por a dir el que pensem, i el que ens agradaria.

Avui li ha tocat al Miquel Calçada, Mikimoto.



"El Club" 1/6/2009

Intervenció del 19m 15s - 19m 55s:

Notícia que li agradaria donar en Miquel Calçada ... "... Fer un reportatge sobre com haurien anat les festes i l'esdeveniment que havia suposat totes les festes que hauran anat després de ... doncs això ... la declaració d'independència!! Això és el que m'agradaria poder dir algun dia".

Per la meva part, espero poder sentir-t'ho explicar amb tot detall, ben aviat!

5.18.2009

Multes per excés de velocitat

Segons llegeixo, els mossos d'esquadra varen muntar un dispositiu de tràfic amb motiu del desplaçament massiu per carretera d'afeccionats del Barcelona a València per veure el final de la Copa de futbol del passat 13 de maig. Varen fer 6.320 controls de velocitat, que varen donar com a resultat 447 "denúncies" (vaja: multes!) per superar els límits permesos.

Potser hauran salvat alguna vida i tot!

Boos and hisses greeted the national anthem at Spain's football cup final between Catalans and Basques

Mestalla football stadium, Valencia
Spanish Cup final
May 13 2009

Could you contact me with details if there was any coverage or reports in media in other countries on the Spanish Cup Final and, in particular, on the colossal scale of the whistles and jeering when the Spanish National Anthem was played before the match started?

1. Sound track (COPE radio): http://www.cope.es/13-05-09,escuche-monumental-pitada-al-himno-nacional,28059--6--audios

2. TV3, Televisió de Catalunya (live coverage, 1m32s; "Xiulada monumental als borbons i a l'himne espanyol"): http://www.youtube.com/watch?v=DceqR8JDmY0



3. TVE-1 (live coverage, 25s; "TVE corta la señal con Mestalla cuando iba a sonar el himno de España en la final de la Copa del Rey entre el Barcelona y el Athletic de Bilbao"): http://www.youtube.com/watch?v=-5iVW7MIIac



4. TVE-1 manipulated version (almost complete suppression of live sound), broadcast during half-time ("Final Copa del Rey (trampa de TVE1 en el himno de España)"): http://www.youtube.com/watch?v=xbHOQiU4rXQ



5. La Sexta: Live coverage of Spanish national anthem, with amusing comments by "El follonero" on the whistling and booing: ("El himno en la Final de la Copa del Rey 2009", 1m7s): http://www.youtube.com/watch?v=Rr4FwNAotaI



6. Cuatro's news report after the match. "miraquevideo" uploaded the following, with the solution he/she offers. "Polacos y Etarras pitan al himno de su propia nación, ESPAÑA. (Copa del Rey)" (3m18s: http://www.youtube.com/watch?v=CPaebiVbQ4c) "Esto es una muestra de lo gilipollas y fanáticas que pueden llegar a ser las personas humanas. Esto sólo pasa en este país porque no hay cojones de cogerlos de uno en uno y fusilarlos."



7. Very interesting combination of live commentaries by various radio stations as the Spanish national anthem was played (accompanying live TV coverage. Editor: "SangCuleCorCatalaTV": ("Athletic Club 1 - 4 FC Barcelona (Final copa del Rey)") http://www.youtube.com/watch?v=EO9TPgcSNkc



8. Finally, there is a set of manipulated versions, uploaded to youtube.com by "afs167"! What he/she does is to use sound recordings of the Spanish national anthem made in other contexts, not live from the Mestalla stadium.

In several he/she uses TV images (the TVE logo can be seen) but the sound was recorded in the room where people were watching the match on TV. In one the background sound includes people singing "Viva España!" ("el himno desde la grada (sin censura)" - quins pebrots!) and "Pelota, se siente, España está presente!" ( http://www.youtube.com/watch?v=HzQv8uS29xE ). In others the Spanish national anthem is sung by a whole crowd of people ("sonó el himno de España en la final de la copa del rey") ( http://www.youtube.com/watch?v=1osggXl3KR4 ) - perhaps from an international football match - following a voice (that c ertainly can't be heard in the T live coverage from TV3!) announcing "El Himno Nacional de España" on the public address system- and with image filmed from the stand (mobile phones or people's cameras), but which clearly don't coincide with the music being heard on the recording.

In yet another ("copa del rey - así se escuchó el himno") http://www.youtube.com/watch?v=QgcJNMhHghM it is perfectly obvious that people are rhythmically moving to a completely different sdound track!

The same manipulater put together more mobile phone images ("el himno de España en el Athletic de Bilbao - Barcelona"), http://www.youtube.com/watch?v=Zg3i1yrYr7o, but the editting was defective: the Spanish national anthem is partly repeated at the end!


Ladies and gentlemen: anyone with students wishing to do a little research into the manipulation of the media has plenty to work on.

So, once again, were there any reports in the media in other countries on this incident in the Spanish Cup Final?

Replies received:

1. UK
a. http://www.guardian.co.uk/world/2009/may/15/spanish-anthem-boo-tve-sacked

"Spain's state television network TVE has sacked its sports chief after the channel censored boos and hissing that greeted the national anthem at the country's football cup final..." "[At halftime]... it ran an edited version in which the anthem was amplified and cameras picked out a Basque fan clutching his heart."

b. http://blogs.telegraph.co.uk/patrick_nathanson/blog/2009/05/14/barcelona_rediscover_their_perfect_football

"Even the Madrid-based papers begrudgingly shifted their focus from the controversial booing of the pre-match Spanish national anthem (by both sets of fans) to what Sir Alex Ferguson memorably described as Barca's "passing carousel"..."

c. http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/8050569.stm

"Spain's national television broadcaster has sacked its director of sports for censoring jeering during the national anthem before the national cup final. Julian Reyes chose to show reporters in Bilbao and Barcelona instead of the events at Valencia's Mestalla stadium, which King Juan Carlos was attending..."

2. France


a. http://www.france24.com/fr/20090514-football-espagne-fc-barcelone-remporte-coupe-roi-bilbao-barca

"L'hymne espagnol, en présence du couple royal, a été sifflé par de nombreux supporteurs"

b. http://www.rtl.fr/fiche/4934871/football-scandale-en-espagne-apres-l-hymne-siffle-videos.html

"L'hymne espagnol a ... été copieusement sifflé (de même que l'arrivée du roi Juan Carlos et de la reine Sofia dans les tribunes) par les supporters catalans et basques présents au stade Mestalla. TVE, la chaîne de télévision qui retransmettait la finale, n'a pas diffusé ces images en direct, déclenchant une vive polémique."

[ + videos ], incl.

"Les 55.000 supporters catalans et basques présents lors de la finale de la Coupe du Roi ont conspué l'hymne espagnol": http://media.rtl.fr/online/sound/2009/0515/4935220_Les-55-000-supporters-catalans-et-basques-presents-lors-de-la-finale-de-la-Coupe-du-Roi-ont-conspue-l-hymne-espagnol-et-le-couple-royal.mp3

3. Suisse

http://www.lematin.ch/flash-info/medias/coupe-espagne-polemique-hymne-siffle-diffuse-tele

"L'entrée du roi d'Espagne Juan Carlos et de la reine Sofia a été copieusement sifflée, de même que l'hymne national qui a immédiatement suivi, par des supporteurs des clubs de ces villes situées dans deux régions d'Espagne où les velléités nationalistes sont les plus fortes, la Catalogne (nord-est) pour Barcelone et le Pays Basque (nord) pour Bilbao...."

4. Italia


http://archiviostorico.corriere.it/2009/maggio/15/Censuro_fischi_all_inno_via_co_9_090515038.shtml
"Alle 20.45 di ieri sera ... la prima rete pubblica spagnola ha fatto ammenda, piena e incondizionata, e ha offerto su un vassoio la testa del capo della sezione sportiva, responsabile di un errore qualificato dall' annunciatrice di straordinaria «gravità»: non aver trasmesso in diretta e integralmente, la notte prima, l'inno nazionale spagnolo, o quel poco che se ne poteva sentire alla tivù, sotto la raffica di fischi della tifoseria basca e catalana..."

4.17.2009

Em pots ajudar a contestar la pregunta que em fa un amic valencià: QUI SÓN?


















El que sap ell és això:

"El del vestit i ulls caiguts és Artur Perucho Badia, un periodista i escriptor nascut a Borriana el 1902.
La foto deu ser de 1937, quan Perucho era director de "Treball" l'òrgan del PSUC, i està presa a Barcelona.
Al fons es veu una estrella "soviètica" de cinc puntes.
El que porta uniforme militar i el de la corbata no tinc ni idea de qui puguen ser. D'això es tracta."

Gràcies per endavant.

Response to the Financial Times

This is my reply to what I regard as a recent one-sided and ill-informed article by the Financial Times' correspondent in Madrid.

------------------------------------------------------------------------------------
Sent to: letters.editor@ft.com, 17/04/09 09:56
------------------------------------------------------------------------------------

Dear Sir,

Tea's off, dearies!

Your Madrid correspondent, Victor Mallet ("Spain's 'coffee for all' can be a bitter brew", April 15 2009), seems not to regard the politics the Partido Popular, whose support in Catalonia and the Basque country is well below the rest of Spain, as "ethnic nationalism".

He decribes Spain as a "nation state", without apparently appreciating that its "fragility" is due precisely to the failure of those in power to acknowledge that it is a multinational state.

He shows his ideological cards when he claims that "it was unfair to exclude Andalucians (sic), Valencians or anyone else" from gaining some level of devolution. In actual fact it was thrust down their throats, like it or not, precisely in an attempt to learn from the lesson ot the 2nd Spanish Republic (in the 1930s) and to defuse the virulent anti-Basque and anti-Catalan sentiment, negative stereotyping and even prejudice that is - for a Briton - shockingly widespread in much of the rest of Spain.

If "Scotland looks far more likely to secede from the union than the Basque country or Catalonia do from Spain", it is because whereas the UK will not prevent the Scots from exercising their right to self-determination, Spain refuses to acknowledge the existence of such a right. Though it is to be hoped that the army of what is a 21st century EU member state would not leave its barracks this time round (an improvement from its behaviour during the 1981 coup d'etat) to prevent a referendum in Catalonia - which a 2008 survey predicted would be won by those seeking independence - or the Basque country, it is already clear that the Spanish government will mobilize all its political or judicial resources to prevent any such referendum.

Mr. Mallet seems to be unaware that Catalonia government has had a delegation in Brussels for fully 20 years (incidentally, would the UK government have taken the Welsh or Scottish Assemblies to the highest court in the land, as did Spain, to try and prevent them from doing likewise?). All its has done in recent times is to raise its political status.

I fail to say how he can admire the rabid, long-standing Jacobine policy in France to impose French and wipe out all other languages in the country (including its islands and colonies outside the haxagon). This has led to generations of self-denigration on the part of millions of Frenchmen. In a word: Charles de Gaulle and his successors have not "tolerated" even a single other language (or "dialect"), so why the French case is even mentioned beats me. Surely linguistic diversity is not something to be "tolerated" in a democracy: it should be fully respected, with practive measures where necessary.

However, it is when he covers language issues that he most graphically (yet perhaps unwittingly) mirrors the parochial, biassed views of middle-class Madrileños (a city where the abundance of central government officials, despite devolution, seems not to have diminished in the least). Two examples: he talks about Catalan, Basque and Galician being "imposed" in schools: but this "imposition" (which produces bi- and trilingual citizens: what more can you want?) is far more gentle than the "imposition" of Spanish in Valladolid... or English in Worcester! He echoes the Madrid press's gloating coverage of a recent demonstration by a group of recalcitrant doctors that refuse to accept that in a region with two official languages the authorities have a perfect right - indeed, a duty - to ensure that all citizens can be adequately served in either language. Readers is invited to try and explain their ailment - sometimes an emergency - in a language other than their own!

Finally, what Mr. Mallet describes as "a trap" - a situation in which a party has to govern without an absolute majority in parliament" - is in fact one of the mainstays of any democratic system, rather than a constitutional looophole in Spain. Many Catalans feel that the Constitution (dogmatically defended by even people who voted against it, like Sr. Aznar) is a trap in a different way: it is being used to hammer any move towards Catalonia's self-determination. Coffee's all there is: tea's off, dearies!

-------------------------------------------------------------
Altres comentaris sobre l'article de Victor Mallet:

http://www.cat-israel.org/2009/04/spains-coffee-for-all-can-be-bitter.html

I sorpresa sorpresa! En fa ressò la COPE:

http://www.cope.es/espana/15-04-09--financial-times-denuncia-politica-linguistica-espana-44804-1

2.06.2009

El retorn de Trueta


Clica a sota per accedir a un article de Francesc Orteu (aquell que va lloar un dia el seu professor de física Josep Maria Blanch) sobre el meu avi, el doctor Josep Trueta (1897-1975). Comença així:

"Cada dia els soldats cridaven en veure que els venien a netejar les ferides. Cada dia calia arrencar dolorosament els embenats enganxats a la carn. Així es feien les cures abans del doctor Trueta."

L'article anuncia l'excel·lent obra d'Àngels Aymar, protagonitzat per Pep Munné, "Trueta" que es fa al Teatre Nacional de Catalunya, de Barcelona, del 30 de gener al 22 de febrer de 2009; hi un un interessant tràiler de l'obra, ara mateix, aquí. Triga molt a descarregar-se, però (pesa 120 Mb): potser és millor anar a la pàgina web i a l'apartat de "vídeos" clicar a "Tràiler" directament (tot i que es veurà petitet ;-)

I també esmenta que l'editorial A Contra Vent aviat publicarà una tria de cartes creuades, dels dos amics que van ser Josep Trueta i Pau Casals.

Sembla ben bé, com diu l'Orteu, que en Trueta retorna!

Clica aquí per llegir l'article de Francesc Orteu.
Baròmetre de l'ús del català a Internet